REPORTAGE RTVV PEL·LÍCULA SINOPSI FITXA TÈCNICA REPARTIMENT DOCUMENTACIÓ L'ESCENARI ELS PERSONATGES QUADRES I LLIBRES FOTOS 
SINOPSI
Pel•lícula rodada en només pla seqüència a temps real.
Mauro viu amb la seva parella una vida acomodada i sense problemes.
El problema sorgeix quan un matí, ella decideix marxar de casa i abandonar-lo.
Ella li retreu la seva passivitat, la seva vida indolent i sobretot
la manca amor que existeix entre tots dos. Mauro no pot entendre com
pot desaparèixer de la seva vida una persona que ho ha estat tot per
a ell, una persona a qui estima, una persona que el manté econòmicament
mentre ell tracta d'obrir-se pas en el món del disseny gràfic. Però és
conscient que a partir d'aquest moment moltes de les coses que passen
en la seva vida van a canviar.
Rodada en escenaris reals i a temps real, la Càmera segueix durant
una hora i quart a tres personatges en un moment important de les seves
vides en el que saben que canviaran el seu punt de vista respecte al
món que els envolta però no saben quin rumb prendran ni quin serà el
seu destí final.
FITXA TÈCNICA
Títol en Castellà: El primer silencio
Títol en Anglès: First Silence
Títol en Francès: Le prémièr silence
Direcció: Samuel Sebastian
Producció: sinCasa
Productor: Samuel Sebastian
Argument: Samuel Sebastian
Direcció Artística: Luis Linares
Quadres: Ester Rodríguez – Ro: M, Valentina, El primer silencio
Fotografies: Samuel Sebastian
Música: Claude Debussy, Erik Satie
Càmera: Samuel Sebastian
Coordinació: Lucía Alcantud, Sandra Alcantud, Marta Pérez Soria
Postproducció: Violeta Martín Núñez
Durada: 76 min
Amunt
REPARTIMENT
Mauro Javi Velasco
Inés Paula Bares
Clara Estela Muñoz
Juanan Juanan Lucena
Anna Anna Mª Martínez
Amunt
DOCUMENTACIÓ
EL PRIMER SILENCI: UNA
PEL•LÍCULA QUE FLUEIX
Així com els camps de color de la pintura abstracta nord-americana
semblen fluir i escapar més enllà dels límits del quadre, així volia
que fluís la vida en el meu primer llargmetratge, un film que comença
tot just abans de la màgica paraula Rodant i que acaba un
cop s'ha donat per bona la presa.
La idea de fer confluir vida real i vida cinematogràfica d'una manera
intensa va ser la que més em va obsessionar des que concebre el film.
Volia que els actors s'integressin perfectament en els seus papers
i que alhora deixéssim una bona part dels esdeveniments a l'atzar,
per això és que els personatges surtin al carrer, o també la inclusió d'un
animal domèstic o el continu pujar i baixar d'escales , que aporta
una mica de tensió als personatges.
Al principi alguns dels actors se sentien una mica desemparats, sense
guió, sense planificació de la pel.lícula (no sabien que anava a rodar-se
en un sol pla) i només amb unes rudimentàries notes pel que fa als
seus personatges. No obstant això, assaig rere assaig es van anar introduint
en els personatges, donant-los vida i versemblança, fins que finalment
van fer unes molt bones recreacions i gaudiren interpretant. Només
amb una Càmera HDV i un micròfon ens vam llançar a rodar i és que penso
que la realitat no necessita molt més per ser plasmada. La intensitat
de la història, la forma d'interpretar a aquests personatges en un
moment crucial de les seves vides es corresponia amb la intensitat
amb la que jo havia viscut episodis similars als que es narren en la
pel•lícula. En particular, la seqüència d'Inés m'havia passat feia
un parell d'anys i tot el que va succeir el vaig escriure a manera
de pàgina d'un diari i l'hi vaig enviar a una amiga. Ella em va dir
que podia escriure un relat amb aquesta història, però no em va semblar
convenient mostrar la trista decadència d'una antiga companya de l'escola.
Avui ho veig d'una altra manera, i així també ho va observar l'actriu
que la interpreta (Paula Bares): Amb aquesta pel•lícula es narra la
història d'algú que es troba en el més profund d'un pou i que sap que
per moltes mans que l'ajuden, no sortirà mai d'ell.
Després d'aquesta pel•lícula he entès més que mai que el cinema pot
plasmar la realitat tal com és, sense embuts ni mitges tintes, sense
tòpics recurrents ni codis preestablerts, sense diàlegs pretensiosos
ni situacions inversemblants, un fragment de vida com un tot cinematogràfic.
Aprofundir una mica més en les propostes cinematogràfiques que han
abordat aquest tema com el cinéma vérité o el moviment Dogma i anar
una mica més enllà: encara queda un camp molt ampli i ric per descobrir.
Així que després d'això només em queda per dir: Què flueixi la vida.
L'ESCENARI
La divisió entre interior i exterior de les pel•lícules clàssiques
es difumina aquí completament: els personatges entren i surten de la
casa, es passegen pel barri, se sentin, entren en una cafeteria i l'escenari
de la pel lícula és el mateix barri en què transcorren les seves vides.
La casa del protagonista era la meva casa que la modifiquem el director
artístic (Luis Linares) i jo per adaptar-la a la casa d'una parella
amb plantejaments vitals completament oposats: la part de Mauro és
caòtica i desordenada, la de Clara en canvi està ordenada i neta. Fins
i tot els seus noms són oposats.
Fora de la casa es troba l'espai de l'imprevisible: sorolls, gent,
músics, la vida en definitiva.
Em va semblar atractiva la idea de rodar una cafeteria des del carrer,
com si estiguéssim mirant un quadre. No obstant això aquest distanciament
es trenca quan els protagonistes surten de la cafeteria i sembla que
saltin del quadre per ocupar l'espai que abans ocupava la Càmera -
espectador.
Els músics anònims del carrer aporten aquesta idea d'espontaneïtat
que buscava i fins i tot els temes que toquen tenen implicacions expressives
per a la pel.lícula. Al principi em va disgustar que estiguessin, en
el fons volia carrers silenciosos i tranquils però després he de dir
que em va agradar la seva aparició, aquest tros de vida era així i
no es pot canviar.
ELS
PERSONATGES
Els tres actors van tenir el mèrit de treballar desinteressadament
per a una obra de la qual la metodologia i l'autor els desconeixien
completament. O potser va ser aquesta estranya proposta la que els
va motivar a participar.
MAURO, Javi
Velasco
Els múltiples matisos del personatge fan que Mauro passi del tendre
al ridícul en tot just uns segons. I és aquesta contradicció la que
subjau en ell durant tota la pel.lícula. Per Mauro seva vida còmoda
i segura desapareix en un tres i no res i des del moment en què s'aixeca
fins que es torna a dormir han canviat moltes coses per a ell ... gairebé totes.
Javi va saber entendre des del principi la complexitat del personatge
i tots dos vam optar per mostrar-lo com algú passiu, ridícul per la
seva forma de deixar-se arrossegar per les circumstàncies. Gràcies
al seu peculiar sentit de l'humor, el personatge es va enriquir amb
detalls entre el somriure i la pena, però sobretot ha sabut interpretar
el profund sentiment de soledat que envaeix als que deixen de ser estimats.
INÉS, Paula
Bares
Inés és el personatge més fort i al mateix temps el més enfonsat. Paula
i jo no volíem un personatge patètic i enfonsat com solen aparèixer
els personatges de la seva condició, al contrari, el dotem d'un passat
i un cert bagatge cultural. D'una banda, les seves precàries condicions
en la seva infància la van apartar del món, per altra banda ella mateixa
va relliscar i des d'aleshores no ha pogut aixecar-se. De nou un altre
personatge complex i contradictori, com som tots en el fons.
Paula va realitzar una interpretació excel•lent i es va deixar la pell
en això. Igual que la protagonista, va acabar trencada i exhausta,
suposo que va haver de sentir per ella aquesta estranya fascinació que
causen els personatges que es troben en una situació límits: atractius
a priori però molt difícils de dur a terme de manera versemblant.
CLARA, Estela
Muñoz
El personatge més fred no és en realitat el més segur de la trama,
al contrari. Quan Clara pren la ferma decisió de marxar sense haver-li
dit res a Mauro i ha construït en la seva ment tots els esdeveniments
que passaran però no compta amb el factor humà: ella mateixa.
Estela i jo treballàrem el personatge en dos temps: primer la seva
seguretat a l'hora de prendre decisions, fins i tot certa fredor, després
els seus dubtes, però al mateix temps l'acceptació de la conseqüències
de la seva decisió. A partir d'aquí va néixer Clara que malgrat el
seu nom es va introduint a poc a poc en camins ben foscos.
QUADRES
I LLIBRES
Els quadres i els llibres formen aquest bagatge d'objectes que ens
acompanyen en diversos moments de les nostres vides i que els donen
un significat especial, així per exemple, Clara introdueix a la maleta El
timbal de llauna mentre que Mauro fulleja El comiat de
Kundera. Aquestes obres literàries soltes no semblen tenir cap posseïdor,
al contrari, circulen lliurement entre les persones per relacions d'afecte
i amistat. Qüestió diferent passa quan aquesta obra és única i irrecuperable
com un quadre: de qui pot ser un quadre al que dues persones li professen
un gran afecte i es consideren com els legítims propietaris del mateix? És
en aquest moment en el qual es desencadena la tragèdia, quan cada un
pretén apropiar-se dels sentiments de l'altre a través d'una obra d'art
que forma part d'un passat comú. El quadre de la discòrdia roman omnipresent
al llarg de tota la història fins que al final tots dos protagonistes
lluiten per ell i és en aquest moment en què es diuen les pitjors coses.
Quan vam començar a assajar, el quadre no tenia propietari, simplement
li vaig dir als actors que van improvisar i solucionessin la situació mitjançant
les seves interpretacions. La solució del primer assaig va ser la que
seguim fins al final.
Vaig escollir Ester Rodríguez - Ro per l'enigmàtic ús de l'abstracció i
la tipografia en les seves obres. Prèviament havia realitzat un retrat
d'una enorme tristesa, Valentina, que em va recordar moltíssim a la
cara d'Estela Muñoz, la qual cosa li donava un significatiu molt emotiu.
Ella va realitzar dos quadres per a la pel.lícula: M, l'objecte
de la discussió entre Mauro i Clara i El primer silenci que és
el cartell del film.
FOTOS
 |
 |
 |
© Disseny web. EGEDA 2011
